Moltes gràcies. Alcaldessa. Senyores i Senyors;
Quan els Amics de La Rambla en varen honorar amb un dels
mateixos guardons que avui es lliuren, no feia ni un mes de la caiguda de
Lehman Brothers. A casa nostra, la crisi econòmica de la qual aquell
terrabastall va ser la precursora, encara no s’havia detectat o això ens deien.
Les autoritats polítiques d’aquell moment, i les financeres, ens asseguraven,
aquí o a Madrid, que la banca espanyola no corria cap perill, que les caixes
d’estalvis eren sòlides, solvents. El govern espanyol, ho sabem, es negava a
acceptar cap advertència i el de la Generalitat ho veia com un refredat
passatger, mentre que en l’imaginari popular s’hi dibuixava una imatge de
pel·lícula de Hollywood tan possible en aquell país com inimaginable en el
nostre. La fotografia, la recordaran, d’aquell treballador amb camisa blanca,
corbata grisa, tirants negres, a mig carrer Times Square, al Centre de
Manhattan, sortint de l’entitat de la qual havia estat acomiadat feia uns instants,
portant una caixa de cartró amb les seves minses pertinences i una fotografia
emmarcada al damunt, semblava més un fotograma que una experiència palpable.
Retrat que uns anys més tard vàrem rememorar en pel·lícules diverses però de
manera magistral al film “Margin Call” . El joc especulatiu d’uns directius
sense escrúpols i uns treballadors educats en l’engany i en la resignació, no
semblaven ni una possibilitat propera, ni un fet probable. Aquell any, i només
als Estats Units, van caure 28 entitats financeres més. A Espanya una
quarantena, des de llavors, han estat absorbides o s’han fusionat i el panorama
econòmic no té res a veure amb el d’un temps que encara pensàvem que tot eren
flors i violes, i que havien vingut, les flors i les violes, per quedar-se.
L’executiu de Zapatero va trigar dos anys a reconèixer el desastre del qual, a
dia d’avui, ens diuen que estem superant, però que en realitat la majoria de
ciutadans no entenen, perquè la seva realitat és tan crua com ho ha estat els
darrers, 3, 4, 5, 6,7 anys potser.
De tot això, La Rambla, n’ha estat testimoni.
Quan l’any 2008 vaig tenir el goig de ser considerat un
Ramblista d’Honor com vostès, l’amenaça terrorista internacional es relacionava
només amb Al Qaeda. Bin Laden era l’home més buscat del món. S’especulava que
estava amagat a les muntanyes de l’Afganistan i encara trigaria 3 anys a ser
abatut en un dels seus refugis, per cert al nord del país veí, el Pakistan.
Ningú sospitava llavors que s’estava organitzant un tipus de maldat encara pitjor,
més sagnant, més diabòlicament perversa, que respondria al nom d’Estat Islàmic
i que se’ns faria dramàticament familiar per la seva capacitat d’atemptar,
d’immolar, de sacrificar i d’adoctrinar milers i milers de persones arreu del
món, desestabilitzant societats, països i continents.
La Rambla n’ha estat també escenari i testimoni.
Quan fa nou anys vaig recollir el títol amb el qual avui
s’homenatja el gran mosaic de color i vida que és La Rambla, Obama encara no
era president dels Estats Units. Li faltaven unes setmanes per l’elecció. Ens
deia que tot era possible, que tot ho podríem fer i albirava un canvi que,
efectivament, va ser. Més minso del que alguns esperàvem, però admetem que va
ser. Ho hem vist en les remogudes aigües
de la política que han aportat cares noves i sensibilitats diferents. Tant va
ser així, que, estic segur de no equivocar-me, si dic que en aquell moment
l’Alcaldessa que ens presideix i ens honora, l’Alcaldessa de Barcelona, ni
s’imaginava que ho seria. Tampoc ningú dels aquí presents podia sospitar que
avui Catalunya i Barcelona, la seva capital, estarien immerses en una situació política
amb una forta repercussió econòmica i internacional com la que estem vivint. I
que la tensió dominaria el país, i els catalans estaríem sotmesos a un
permanent ai al cor, indignats encara per una contundència policial impensable
llavors, com impensable ha de ser sempre, com a resposta a la voluntat de ser i
a la demostració d’existir. La catalanitat que reclamava fa 80 anys Gaziel,
l’essència del país molt més potent que el que va ser el catalanisme, que el
que ha estat el nacionalisme, que el que ara pot ser fins i tot
l’independentisme, amb la potència que té, han tornat a fer reaccionar una
ciutadania cansada de sentir-se menystinguda en la seva cultura i cansada de
sentir-se ofesa en la seva identitat. La que l’1 d’octubre es va veure
commoguda i alhora comminada a sortir al carrer sumant decisions preses i
voluntats remogudes en la seva mateixa consciència, en la seva mateixa dignitat.
I ho va tornar a fer dos dies després en senyal de protesta.
També La Rambla, ho va poder comprovar.
Perquè La Rambla “és la sala de ball de Barcelona”, com bé
va escriure Josep M. de Sagarra. Una sala de ball on toquen tots els ritmes i
s’interpreten totes les cançons, i el poeta afegia: “i per entrar al ball, no
s’ha de pagar res”. Qui ho hauria de fer per caminar sobre la catifa d’or o
passejar per “la calle donde viven juntas a la vez las cuatro estaciones del
año”, amb passió de Federico García Lorca.
Hi ha moltes definicions de La Rambla o de les Rambles. Hi
ha poemes, hi ha descripcions que la defineixen en la mateixa intensitat que
els seus autors l’han viscuda. Però no ha estat els versos de Sagarra i de Garcia
Lorca precisament els que han revifat els sentits després de la commoció i han
transformat el dolor després del drama. Així ho han sentit també els nostres
guardonats d’enguany, la Mercè Canelles, la Josefina Mora, l’Anibal Rodriguez,
el Joaquim Laguarda, l’Alex Ollé, l’Alfons Flores i l’Escola Universitària de
Disseny i Enginyeria Elisava que amb tots els seus alumnes, multipliquen l’afecte
i materialitzen el sentiment. En el record, com ja s’ha dit abans, les víctimes
i els seus familiars, i en l’agraïment els centenars, milers, de veïns i
treballadors del cor de la ciutat que han demostrat el seu amor a la Rambla amb
el seu gest sincer i inesborrable, solidari i agraït, a l’essència de la gran
Barcelona.
Les sis persones i el centre acadèmic reconeguts avui, són
els Ramblistes d’Honor d’aquest 2017 i ho són per vivències, per constància,
per creativitat incontestables. Però no ho són en un any ni en un moment
qualsevol, sinó en un temps colpidor i transcendental, en mig d’episodis que,
aquests sí, que fan història. La història que la Rambla ha contemplat i sap
mantenir gràcies a la tradició que l’envolta, la solidaritat que desprèn i la
participació que la motiva.
Avui fa dos mesos, abans he recordat, que tots estàvem
noquejats, absolutament noquejats. Intentàvem sobreposar-nos a la commoció que
24 hores abans ens havia glaçat la sang. Dia per la memòria. Però el batec del
cor es va mantenir, l’esperit de la “perenne, la insobornable”, segons el poeta
de Granada, va remoure la consciència de tots aquells que vàrem sortir a clamar:
“no tenim por”.
Per això hem tornat a la Rambla i ho hem fet per convicció,
per no permetre que ens prenguin aquell símptoma, aquell esperit de ciutat
viva, que malgrat el seus lògics i periòdics alts i baixos que sempre
l’acompanyen, segueix motivant al món i activant als catalans que hi vénen del mar i de la muntanya a recórrer “la
calle más alegre del mundo”. I això és fruit de la corrua constant, que no es
cansa de riure dia i nit.
Sabem doncs que és la Rambla, sabem també de qui és La
Rambla. Ara, lamentablement, hem de concloure de qui no és, de qui no pot ser,
de qui no ha de ser: D’aquells incapaços de sentir, incapaços de tolerar,
incapaços de respectar, incapaços d’estimar, incapaços de gaudir. Davant seu
tots nosaltres. Sensibles a la bellesa, a la cultura, a la tradició, a
l’estimació i a la vida. Aquells que com l’Antònia, la florista d’en Sagarra,
també podem i volem dir: “No ho veu, que no puc ser d’una altra manera?”
Moltes gràcies.
Josep Cuní
18 d’octubre de 2017
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada