Art a La Rambla (VII). Parades de Flors

Les parades de flors són un dels elements patrimonials de La Rambla, un dels motius que fan únic que La Rambla sigui un carrer únic al món.

Tot i que hi ha constància que al segle XIII ja hi havia venedores de flors a la Rambla, les primeres parades establertes daten de 1853. Al llarg dels segles XIX i XX, a la Rambla hi havia hagut moltes més parades de flors i poc a poc han anat desapareixent fins arribar a les 16 actuals.

Antigament, les parades consistien en uns cavallets i uns taulons de fusta i a sobre posaven les plantes i les flors. Cada dia, els venedors muntaven i desmuntaven la parada i guardaven tot el material en magatzems situats en carrers propers a la Rambla. Però als anys seixanta es van establir les parades fixes amb els serveis necessaris per a l'activitat comercial. Parades que van ser totalment remodelades a la dècada de 1990.

Actualment hi ha 16 parades de flors repartides al llarg de La Rambla Sant Josep que també s’anomena, per aquest motiu, “Rambla de les flors”.

L’octubre de l’any 2012, i amb motiu de les Festes del Roser, organitzades per Amics de La Rambla en col·laboració amb el Districte de Ciutat Vella, els alumnes de l’Escola Massana van decorar els darreres de les parades (que donen a la calçada) amb vinils amb la flor com a tema principal.

La Rambla de les flors ha inspirat a escriptors i poetes, aquí teniu algun exemple:

“Como una balanza, la Rambla tiene su fiel y su equilibrio en el mercado de flores, donde la ciudad acude para cantar bautizos y bodas sobre ramos frescos de esperanza y donde acude agitando lágrimas y cintas en las coronas para sus muertos. Estos puestos de alegría entre los árboles ciudadanos son como el regalo del ramblista y su recreo, y aunque de noche aparezcan solos, casi como catafalcos de hierro, tienen un aire señor y delicado, que parece decir al noctámbulo: ‘Levántate mañana para vernos; nosotros somos del día’.”

Federico García Lorca. Discurs amb motiu de l’estrena de Doña Rosita La Soltera al Principal Palace. 1935

“La rambla de las Flores es una pura delicia a la que adornan las cuatro estaciones del año, una detrás de la otra y según pinten las botánicas. Para mayor goce de viandantes, esta rambla ofrece, amén de flores, libros. Y la ciudad que dé más y mejor, que avise.”

 Camilo José Cela. 1967

“Vostè sap què és, la Rambla de les Flors?

Hi ha més pelats que rics, més gent guillada

Que gent amb el cervell apuntalat.

I massa fum, neguit i terregada,

I un món una miqueta estomacat

Un fa ballar el despit, l’altre la mona.

Les noies tendres fan ballar-hi el cor.

És la sala de ball de Barcelona,

I el sol ve a fer-hi de catifa d’or.

La pela de taronja, aquí, no enganya...

Tothom, per relliscar-hi, hi és admès.

Vénen de mar i vénen de muntanya,

Per entrar dins del ball, no es paga res.

De vegades, la cobla s’embarbussa

I el ball s’omple de crits i crida fort.

I entre xiulets i sabres i batussa

S’engega una pistola i cau un mort.

Però és un “ai” i torna la riuada.

I torna el ball, gronxant-se amunt i avall.

I tornen els ocells dalt la brancada,

Fent tremeliadures de cristall.

I les floristes amanim les toies

I els gossos fugen, rosegant un os.

I brillen les dents blanques de les noies

Davant les parades de les flors.

Les parades vermelles, i un s’adona

Que aquest vermell molsut, tibant i humit,

És el color que dura més estona

Damunt del llavi fresc de Barcelona,

Que no es cansa de riure, dia i nit.

És tot un cel de blau i d’alegria

Aquesta Rambla meva i em fa esglai

Pensar que puc deixar-la sola un dia...

La Rambla i jo no hem d’apartar-nos mai!

I quan sigui una vella corsecada,

Amb tot aquest cabell pansit i blanc,

Em trobaran al peu de la parada,
Com si jo hi defensés la meva sang.

I els que passin i em vegin sense vista,

Tremolant, amb un pom dins la mà,

Diran: “Guaiteu, l’Antònia, la florista,
Ja no pot cridar, ni caminar.

I Xaruga com és, plena de noses

i de dolors, encara té prou cor,

Fidel a a la parada de les roses,

Fins que la vingui a recollir la mort.”

I si jo penso així, no cal que vingui

A temptar-me, ni em pot commoure el pit,

Per molta simpatia que li tingui

Per molt que li agraeixi el que m’ha dit,

I vostè hi torni amb una veu sincera

i amb el més noble sentiment desclòs.

No ho veu, que no puc ser d’altra manera,

Si sóc tant de la Rambla de les Flors!”

Josep Maria de Sagarra. La Rambla de les Floristes (fragment)