HISTORIA DE LA RAMBLA. ELS ORÍGENS

En el moment en que els romans van fundar Barcino, l’indret on avui trobem La Rambla era un areny format per al•luvions procedents de Collserola. En aquestes terres els romans van fer el camí que portava des de la ciutat situada al mont Taber fins el port comercial que van situar a la desembocadura del riu Llobregat, a l’altre banda de Montjuïc.
Aquestes terres eren fèrtils i també permetien la cria de bestiar i per això es van instal•lar diferents vil•les agrícoles a les darreries del segle I. Aquestes primeres explotacions agrícoles poc a poc van anar augmentant en nombre i mides amb el creixement de la ciutat i de les seves necessitats de queviures.

A principis del segle XIII ja trobem masies amb horts i camps conreats, convents i petits nuclis de població que, tot i estar fora de les muralles, ja s’entenien com a nous barris de la ciutat. L’augment de la població va fer que la antiga muralla romana es fes petita per les necessitats de la ciutat i per això l’any 128 es va començar a construir un segon cercle emmurallat.

Els nous barris de la ciutat s’incorporen a aquest segon recinte emmurallat. La muralla seguia el traçat de l’actual Rambla deixant l’areny fora dels límits de la ciutat. Les portes en aquesta part de la muralla responien als antics camins que portaven a la ciutat. Les portes eren la de Santa Anna, Ferrissa, de la Boqueria i de trenta claus o dels Ollers.

La muralla continuava fins el mar envoltant el convent de Sant Francesc amb la porta de la Drassana. Per la part nord es van obrir la porta dels Orbs (que després es va anomenar de l’Àngel), la de Jonqueres i el Portal Nou.

Les aigües que corrien pels antics torrents de l’interior de les muralles van ser desviades per convertir-los amb carrers. Això va transformar l’areny en riera.

La muralla de Jaume I feia més de cinc quilòmetres de longitud ampliant l’espai habitable de Barcelona. Però la ciutat creix a un ritme molt ràpid i l’ampliació aviat va ser insuficient per les necessitats de la ciutat que en menys d’un segle tornava a sentir-se atrapada per les muralles.

Barcelona, convertida en la seu de la corona Catalano-Aragonesa, viu una època de bonança econòmica i així, a finals del segle XIII i començaments del XIV, gaudeix d’una etapa d’esplendor en la que es construeixen molts monuments públics i privats: l’església del Pi (1329), la de Sant Just (1343) i de Santa Maria del Mar (1329 – 1384) son els exemples més destacats. Però també son d’aquesta època els trasllats dels monestirs de Jonqueres i Santa Eulàlia del Camp a l’interior de les muralles, la construcció del Palau Reial Major, la construcció de la llotja (1382), de les drassanes reials (1378) i del Pallol d’Avall (1387).

Desprès de la Pesta Negra de l’any 1347 son molts els barcelonins que s’instal•len entre la Rambla i Montjuïc, fins a les hores terra de convents i de masies, creant un nou barri: el Raval.

Aquesta nova situació va fer que es desenvolupés un gran programa d’obres públiques. Es van fer noves conduccions d’aigua, es van instal•lar fonts públiques i es va adequar La Rambla com una gran claveguera (1364). L’any 1974 el Raval es va incorporar al recinte emmurallat amb un nou tram de muralla que deixava La Rambla dins de la ciutat. Es van obrir les portes de Sant Sever o Canaletes, dels Tallers, de Sant Antoni i de Sant Pau.

El tram de la muralla de Jaume I de La Rambla, ara dins dels límits de la ciutat, es va començar a foradar per instal•lar-hi petits tallers o botigues que sovint s’inundaven quan l’aigua que baixava de Collserola desbordava la riera de La Rambla. Per evitar això el Consell de Cent va decidir desviar la riera. La Rambla va deixar de ser riera i es va convertir en passeig.